Vignemale

28-29 AGOST 2010

Per segona vegada, torno a Gavarnie, només fa dos mesos que hi vaig anar per primer cop. Ara també s’han apuntat la Gloria que comença a fer muntanya i el Joan, bon amic de l’Antonio. Hem quedat el dissabte per pujar cap el refugi de Bayssellance, on farem nit . A finals de juny volíem fer el Vignemale, per la ruta normal del pantà d’Ossoue. Era la primera vegada que visitava la zona, de tant sentir-ne a parlar i tantes i tantes imatges vistes, els meus sentits esperaven el moment per atrapar-ho tot . Anàvem preparats per dormir a peu de glacera, amb la tenda, però la pluja insistent ens va fer optar pel refugi, on no hi vam trobar plaça per dormir i la cuina lliure també la tenien ocupada, això va contrariar l’Antonio que va optar per buscar un lloc on parar la tenda i prescindir de qualsevol servei del refugi.

A mi m’hagués agradat quedar-me una estona o consumir-hi alguna beguda calenta, vaig trobar el refugi molt acollidor. Vam passar unes quantes hores sota la pluja fina. De matinada ja no plovia, el cel era ben cobert i amenaçant. Recollirem la paradeta i amb tot a l’esquena ens vam encaminar cap a la glacera. Hi havia molta neu encara. Quan vam trobar un lloc adient, que fos de pas a la tornada, vam deixar-hi el que no necessitàvem i vam continuar alleugerits de pes cap el cim.

Així que avançàvem veiem el fons de la vall amb pluja, nosaltres encara ens escapàvem però quan vam ser a punt de començar la grimpada una tempesta de llamps, trons i pedra ens va fer recular. De baixada tota l’estona sota la pluja fins el cotxe, la motxilla pesava molt i els núvols no deixaven veure gaire paisatge. Vaig pensar que volia tornar, malgrat la quilometrada, fer nit al refugi i a Gavarnie, còmodament. No volia quedar-me amb l’ imatge gris del mal temps. Dies més tard vaig proposar-li a l’Antonio tornar-hi, va mirar-me amb sorpresa. Vaig exposar el meu pla i les raons que m’hi empenyien. La Festa Major de Manresa ens allargava l’últim cap de setmana d’agost. Quan va veure’m tant decidida a tornar-hi, no s’hi va oposar.
Divendres després de dinar vam fer camí cap a Bielsa i pel coll del Tourmalet, fins a Gavarnie. Quin pal de viatge! Boira espessa als colls i sigues sagues que no s’acaben mai. Teníem reserva a l’alberg Gypaète de Gavarnie. A ¾ de 10 del vespre hi vam arribar. Ens van esperar per donar-nos l’habitació i tot seguit sopar, es clar, el que portàvem de casa, el sopar a l’alberg és a les 19,30h. L’endemà vam esmorzar, melmelades casolanes i pa torrat integral francès boníssim. L’alberg és molt acollidor i la cuina és excel•lent, com vam comprovar-ho diumenge.
La Gloria i el Joan van arribar tot just nosaltres anàvem a l’aparcament. Tornem a l’alberg per què puguin fer un cafetó abans d’anar camí de l’embassament on deixarem el cotxe. El dia promet, una mica d’airet i boirines a primera hora que ens van molt bé per no patir tanta calor a la pujada.

Comencem a caminar poc més de les 9 del matí. Hi ha alguna congesta aïllada a la part baixa, la verdor domina, l’aigua corre pertot arreu. Les marmotes grassones i curioses no semblen que els faci nosa la nostra presencia. Anem guanyant alçada ràpidament.

Mica a mica es va desfent la boira i puc admirar tot el paisatge. Quin espectacle! Vaig pujant contenta i feliç, em prou feines m’adono del pes de la motxilla. A les coves de Bellevue m’aturo per visitar-les, la neu ja no les cobreix i estan endreçades! Ara el sol escalfa de valent, no hi ha tel que el filtri. Amb poca estona som al refugi, l’Antonio presenta les federatives, deixem bona part del material, portem només una motxilla per parella.

Seguim el GR fins el coll de Bayssellance on podem veure la petita glacera de la cara nord i els seracs que s’hi formen. Bado mirant les parets de roca i les canals, em sembla difícil la grimpada per la cresta, quina diferència de l’altre vegada!

Amb poca estona som al cim, que contenta! Ara tinc la paret de Chausenque ben a prop, l’Antonio m’ensenya per on continua la cresta i m’hi aboco. Em convida a fer-la un altre dia. Fixo la mirada, hi ha 4 persones que van avançant per la paret, començo a somiar que tornaré. Ens quedem una estona al cim, per menjar una mica i fer-la petar amb quatre xicots d’Osona, ens desitgem sort i baixem al refugi. Es d’hora i tenim temps per fer el llangardaix fins que el sol es pongui. A 2/4 de 8 del vespre ens porten un sopar contundent i bo. La boira que fa estona que s’ha apoderat de la vall ja ens envolta i fa fresqueta. Xerrem amb gent de València i de Navarra i anem a dormir.

Ens llevem a 2/4 de 6 del matí, he dormit com una lirona. L’esmorzar és correcte, pa integral, una mica sec, mantega melmelades i té o cafè. Encara és fosc i el cel ben estrellat, la temperatura és agradable i no bufa vent.

Desfem un tros del camí, que vam fer ahir per pujar al refugi, fins que travessem el llom de l’Hourquette per un corriol fressat on s’ha de fer una diagonal que ens deixa a peu de glacera. La Gloria agafa por al flanqueig i ens costa fer-la avançar, no està acostumada i pateix. Un cop superat el pas i a peu de glacera es recupera, ens equipem i comencem a pujar.

La glacera d’Ossoue s’acoloreix amb els primers raig de sol, la lluna observa i el cel d’un blau turquesa contrasta amb les siluetes de les crestes. Al fons la vall, amb una boira espessa, que no s’aixecarà fins a migdia. Aquestes hores la neu és dura, avancem amb comoditat. No es veuen gaires esquerdes, hi ha molta neu, de tota manera no ens refiem. Superem les rampes on hi ha els seracs, ara coberts de neu, arribem al pla i veiem les clapes de glaç negre amb algunes esquerdes incipients.

 Observo tot el circ, amb la seva muralla de crestes: Montferrat, Pic Central, Cerbillonar, Clot de la Hount, Pique Longue, Piton Carré, Chausenque i el Petit Vignemale, i les tres coves de Russell al fons.

 M’agrada molt, amb fixo amb la grimpada que hi ha per arribar al cim, tinc ganes d’enfilar-me. Quan arribem a peu paret, ens traiem els grampons, agafem la cantimplora i la càmera de fotos. En aquest moment puja el guarda del refugi amb un noi, i s’acosta a l’Antonio. Ens sorprèn dient que ha pujat a veure si ens trobava, resulta que la noia al passar comptes li ha cobrat 6,5€ menys! Però amb tota l’educació i demanant si estavem d’acord, que els diners no eren importants i no volia mals entesos, li sabia greu quedar malament amb un guia. Molt anecdòtic tot plegat! La Gloria ens espera, descansa, no cal forçar.

 Ens enfilem per la paret seguin el camí intuïtivament, s’ha d’anar alerta amb les roques descompostes i les caigudes de pedres. La grimpada s’enfila ràpidament, l’Antonio va a davant, el segueixo al principi però tot seguit vaig buscant el meu camí, darrera ens segueix el Joan.

Pocs minuts més tard ja sóc a la carena. Què veuen els meus ulls! Ohhhh! Començo a emocionar-me, intento contenir-me, no puc, s’humitegen els ulls .... S’amunteguen un pilot d’emocions i pensaments, estic desbordada! L’Antonio m’abraça, sóc feliç!

Poc a poc vaig recuperant el control, ens quedem una estona al cim, la gent va baixant, només quedem nosaltres i el guia amb els seu company. Comentem que, en general la gent, és molt més respectuosa i no deixa tanta brutícia, el cim n’és un exemple, pràcticament no hi ha deixalles i és molt freqüentat. Aprofito la conversa per felicitar al guarda per la netedat del refugi i el seu entorn, el tracte rebut i les millores que hi han fet. Una estoneta per impregnar-me de les panoràmiques vistes i comencem la desgrimpada.

Ens reunim amb la Gloria, mengem una mica i ens preparem per baixar la glacera, ara tinc la vall de cara, la boira ja fa estona que s’ha esvaït, el Taillón, la Bretxa,el Casco, la Torre... tanquen la muralla. Baixem sense parades, només per treure’ns el grampons.

 L’Antonio tanca el grup, la Gloria ha recuperat les forces i no hi a qui l’atrapi.

Quan som al pantà d’Ossoue trobem un xaiet amb una fractura oberta a la pota de davant, pobret....no viurà gaires hores, es lluny del ramat i no hi ha pastor. Son poc mes de 2/4 de 4 de la tarda i ja som al cotxe. Endrecem l’equipatge i baixem fins a Gavarnie.

Anem a l’alberg Gypaète, ens allotgem a l’habitació Mont Perdut, 3 llis a la planta i 2 matalassos a dalt l’altell, on s’hi puja per una escala de fusta molt dreta. Com que la Gloria i el Joan han decidit donar un tomb al poble abans d’instal•lar-se, em permeto fer la tria de l’altell per nosaltres que no matinarem tant. Les finestres són obertes de bat a bat, el sol de la tarda ressalta el color vermellós de les parets . Una bona dutxa ens deixa a punt per visitar el poblet i acostar-nos fins el Circ que li dóna nom.

 És imponent, hi ha moltes congestes de neu, dues cascades alimenten el riu que voregem. Tot plegat és molt turístic, de postal. Les ombres s’apoderen de les parts baixes i entre somnis desfaig el camí cap a la Gypaète. Ens espera un sopar de cullera boníssim, amanida de tomàquets, ous durs, olives....i un llom al forn amb una salseta de fruits i puré de patates. De postres iogurt casolà amb fruits de nabius i d’acompanyament un pastisset anisat de nabius. Per ressuscitar un mort! Tots els grams perduts durant la setmana a fer punyetes! Una mica de sobre taula i a fer nones.....quin cap de setmana d’emocions!!!