M’apunto a la cloenda del curs del segon nivell d’esquí de muntanya, el programa proposa la construcció d’un iglú per passar-hi la nit. Els correus són testimoni de la gran col·laboració i les ganes dels participants perquè sigui una nit única.
Per facilitar el transport fins el refugi de Sorteny fem servir un trineu que l’adaptem amb uns cordinos, per arrossegar-lo lligat a la cintura. Mentre ens preparem per començar l’aventura ja s’entreveuen les ganes de passar-ho bé.
El trineu va ben carregat i nosaltres també, no falten voluntaris per arrossegar-lo, però la manca de neu a la pista ens obliga a descalçar-nos els esquis i portejar el trineu a ma, l’últim tram fins el refugi no hi ha gens de neu.
Deixem la càrrega al refugi i enterrem les cerveses i les botifarres a la neu i ens preparem per travessar el riu fins a la zona on hi ha previst fer l’ iglú, el poc gruix de neu ens fa desistir.
El curs segueix el programa i jo aprofito per descansar, el sol escalfa de valent i be de gust jeure. Per la tarda donem una passejada per la zona i ens estirem tots aprofitant l’últim sol de la tarda. Abans de fer-se fosc preparem les lliteres i la motxilla per l’endemà. Durant el dia hi ha hagut poques visites, totes de pas, però s’acosta un grup de nois i noies nombrós amb tot el necessari per acampar i fer una bona festa. Es queden a fora, porten una caixa plena de calçots, nevera portàtil, 2 bosses de carbó, i moltes ampolles......Ens demanen quans llits queden buits, els fem lloc. Entretant també arriben una parella de muntanyencs, quina casualitat són de Manresa i amics d’uns del nostre grup. Passem l’estona fen-la petar i cada vegada puja més gent, ara sembla una “romeria” : ja són tres els grups que ha vingut a fer la festa. Nosaltres ens preparem per encendre el carbó i coure les botifarres que el Pep ha elaborat, boníssimes les de ceba i parmesà, tothom el felicita i no en queda ni una engruna! Passem una vetllada molt agradable mentre el jovent va fent la seva festa a fora a la barbacoa que hi ha al carrer. Nosaltres ens preparem per anar a dormir i arriben el Francesc l’Alba i la Núria que ja van avisar que pujarien tard. El jovent van entrant a dintre i la festa continua, fumen, beuen, xerren, riuen....fins mes enllà de les cinc del matí que mica a mica van caient de cansament sobre el formigó tapant-se amb sacs i la majoria sense màrfegues. Sona el despertador a les 6:00H i sortim dels sacs, el torn s’inverteix, els que decidim anar a la muntanya per fer-hi activitat l’hem d’encetar amb el dia, malgrat estem tots amb molta ressaca per la nit d’insomni . No ens privem de res i no cuidem gens de no fer soroll, però no s’immuten, dormen la “mona”.
El curs segueix el programa i jo aprofito per descansar, el sol escalfa de valent i be de gust jeure. Per la tarda donem una passejada per la zona i ens estirem tots aprofitant l’últim sol de la tarda. Abans de fer-se fosc preparem les lliteres i la motxilla per l’endemà. Durant el dia hi ha hagut poques visites, totes de pas, però s’acosta un grup de nois i noies nombrós amb tot el necessari per acampar i fer una bona festa. Es queden a fora, porten una caixa plena de calçots, nevera portàtil, 2 bosses de carbó, i moltes ampolles......Ens demanen quans llits queden buits, els fem lloc. Entretant també arriben una parella de muntanyencs, quina casualitat són de Manresa i amics d’uns del nostre grup. Passem l’estona fen-la petar i cada vegada puja més gent, ara sembla una “romeria” : ja són tres els grups que ha vingut a fer la festa. Nosaltres ens preparem per encendre el carbó i coure les botifarres que el Pep ha elaborat, boníssimes les de ceba i parmesà, tothom el felicita i no en queda ni una engruna! Passem una vetllada molt agradable mentre el jovent va fent la seva festa a fora a la barbacoa que hi ha al carrer. Nosaltres ens preparem per anar a dormir i arriben el Francesc l’Alba i la Núria que ja van avisar que pujarien tard. El jovent van entrant a dintre i la festa continua, fumen, beuen, xerren, riuen....fins mes enllà de les cinc del matí que mica a mica van caient de cansament sobre el formigó tapant-se amb sacs i la majoria sense màrfegues. Sona el despertador a les 6:00H i sortim dels sacs, el torn s’inverteix, els que decidim anar a la muntanya per fer-hi activitat l’hem d’encetar amb el dia, malgrat estem tots amb molta ressaca per la nit d’insomni . No ens privem de res i no cuidem gens de no fer soroll, però no s’immuten, dormen la “mona”.
Amb el cos entumit ens calcem els esquis i travessem el riu per dirigir-nos cap el cim de la Serrera. Fa un bon dia, anem guanyant desnivell per dintre el bosc, fins deixar-lo per endinsar-nos al barranc. Ens arriben els primers raigs de sol que fan uns contrallums preciosos, aprofito per fer fotos mentre el grup va pujant . Vaig recordant les sensacions de la vegada que vaig fer aquest mateix itinerari, sense arribar a dalt del cim. Ara ho trobo ben diferent, estic molt contenta, encara que no hagi descansat el meu cap i el meu cos estan tranquils, em sento amb ganes de fer cim.
Sortim de barranc i fem la primera parada, ja veiem el coll i la pala que ens hi deixa. Hi ha forces clapes marrons, les bones temperatures en tenen la culpa i les glaçades han endurit la poca neu, en alguns trams de la pala i ha glaç.
El grup s’esforça i arribem tots al coll, la Mireia decideix esperar-nos que baixem, està cansada i es vol assegurar la baixada. La pala ara s’adreça i el grup decideix penjar-se els esquis a l’esquena, però el Francesc i jo continuem fins el cim amb els esquís. Un altre cop dalt d’aquest cim, amb esquís i per una altre itinerari.
Mentre amb trec la motxilla, dono un cop al casc del Francesc i rodola muntanya avall fins aturar-se al clot del final de la pala, quin greu! Ja som tots a dalt, fem foto de grup i ens preparem per baixar. Hi ha nervis, la pala es dreta. Obre la baixada l’Antonio, el segueix el Francesc que dubte una mica i jo al darrera, sense por. La neu es primavera i es deixa fer, les traces de baixades anteriors estan dures però hi ha pala suficient per fer-ne de noves i vaig fent girs, tant seguits com puc, fins el coll on s’ha quedat la Mireia.
Tots junts baixem a buscar el casc, i continuem fins el barranc buscant els millors llocs. Ara els canvis de neu juguen males passades i les caigudes es succeeixen, al barranc i al bosc s’aguditzen. Malgrat algun descontrol, baixo sense caure i puc posar en pràctica la tècnica apresa. Tornem al refugi per recollir tot el que hi hem deixat. Ens repartim el material i no carreguem el trineu, encara hi ha menys neu que ahir. Semblem venedors ambulants, portem les motxilles plenes de coses penjades.
Sortim de barranc i fem la primera parada, ja veiem el coll i la pala que ens hi deixa. Hi ha forces clapes marrons, les bones temperatures en tenen la culpa i les glaçades han endurit la poca neu, en alguns trams de la pala i ha glaç.
El grup s’esforça i arribem tots al coll, la Mireia decideix esperar-nos que baixem, està cansada i es vol assegurar la baixada. La pala ara s’adreça i el grup decideix penjar-se els esquis a l’esquena, però el Francesc i jo continuem fins el cim amb els esquís. Un altre cop dalt d’aquest cim, amb esquís i per una altre itinerari.
Mentre amb trec la motxilla, dono un cop al casc del Francesc i rodola muntanya avall fins aturar-se al clot del final de la pala, quin greu! Ja som tots a dalt, fem foto de grup i ens preparem per baixar. Hi ha nervis, la pala es dreta. Obre la baixada l’Antonio, el segueix el Francesc que dubte una mica i jo al darrera, sense por. La neu es primavera i es deixa fer, les traces de baixades anteriors estan dures però hi ha pala suficient per fer-ne de noves i vaig fent girs, tant seguits com puc, fins el coll on s’ha quedat la Mireia.
Tots junts baixem a buscar el casc, i continuem fins el barranc buscant els millors llocs. Ara els canvis de neu juguen males passades i les caigudes es succeeixen, al barranc i al bosc s’aguditzen. Malgrat algun descontrol, baixo sense caure i puc posar en pràctica la tècnica apresa. Tornem al refugi per recollir tot el que hi hem deixat. Ens repartim el material i no carreguem el trineu, encara hi ha menys neu que ahir. Semblem venedors ambulants, portem les motxilles plenes de coses penjades.
Gràcies a tots per la companyia, la solidaritat i la paciència per aguantar una mala nit. Tots ens hem promès no tornar mai més a fer nit a cap refugi lliure d’Andorra per no ensopegar a cap mes festa privada del jovent andorrà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario